Analogman Sunface NKT-275

Musicalment parlant, la dècada dels 60 del segle passat es va caracteritzar com un periode de canvi i va representar la transició cap al que actualment coneixem com a rock. L'origen d'aquest embrió l'hem de situar a la Gran Bretanya, on grups com The Rolling Stones, Cream, Jimi Hendrix, Pink Floyd i uns anys més tard Led Zeppelin, ACDC o Deep Purple van continuar la feina que el que The Beatles havien començat a principis d'aquella dècada: crear un nou estil musical amb arrels plantades en el blues que canviaria i marcaria definitivament la música popular.

Una de les eines amb les que alguns d'aquests grups van basar el seu so va ser un pedal d'efecte (stomp box) anomenat Fuzz. Aquest pedal proporciona un so distorsionat molt característic d'aquella època. Amb un circuit extraordinàriament senzill, els primers Fuzz portaven transistors de germani, molt sensibles als canvis de temperatura, i que més tard van ser substituïts per transistors de silici, molt més estables.

Un dels pedals que no falta a la meva pedalera és el Fuzz que fabrica Mike Piera a Bethel, USA: l'Analogman Sunface NKT-275. Aquesta petita i senzilla capsa d'alumini incorpora un interruptor "true-bypass" i tres controls: un pel volum, un pel nivell de fuzz, i un altre (més petit, anomenat Sundial) per compensar els canvis de temperatura que pateixen els dos transistors NKT-275 de germani que formen part del seu circuit. Aquest mateix pedal es fabrica amb transistors de silici (BC-108). La veritat és que el so dels productes Analogman és tant excel·lent com el tracte personalitzat rebut per part de Mike Piera, que m'ha respost tots els dubtes i qüestions que li vaig plantejar.

La gràcia dels pedals de Fuzz és que, situats al principi de la cadena d'efectes (és a dir, connectats a la guitarra), i amb el control de l'efecte al màxim, permeten que només amb el volum de la guitarra es pugui controlar l'efecte de fuzz.

Artistes que actualment utilitzen aquest pedal d'Analogman són Doyle Bramhall II (NKT-275) o David Gilmour (BC-108). El so d'un pedal de Fuzz el podeu trobar en els següents temes (entre moltíssims d'altres):

"I Can't Get No Satisfaction". The Rolling Stones.

"Time", "Echoes". Pink Floyd.

"Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". The Beatles.

"Strange Brew", "Outside Woman Blues". Cream.

"Purple Haze", "Fire". Jimi Hendrix.

NOTA: Eric Clapton sempre ha mantingut que l'únic efecte que utilitzava en l'època de Cream era un pedal de Wah. Segons ell, el "woman tone" no l'aconseguia amb res més que dos amplificadors Marshall JTM45 (amb tots els controls al màxim), i les pastilles d'una Gibson (SG, Les Paul o ES-335) amb el control de to a zero. Realment, fent això s'aconsegueix un efecte de fuzz, però qui escolti els temes del Disraeli Gears que opini sobre la utilització o no del pedal de fuzz. El mite, és el mite.