Free Bird

Toghether & Apart

2009-10-08T03:27:00.000-07:00

Finalment, Eric Clapton i Jeff Beck, dos dels mítics músics de l'escena rock britànica de finals dels anys 60 i guitarristes excepcionals, a punt de jubilar-se (Beck ja ha fet els 65 anys, mentre que Clapton hi arribarà aquest 2010) han decidit fer una gira mundial per omplir encara més els seus comptes bancaris.

Els preus de les entrades pel London O2 Arena fan caure de culs: 66,50 lliures les entrades més barates, 136 les més cares, i 350 l'entrada VIP (amb unes despeses de tramitació addicionals de 1,80 lliures). Els concerts seran els propers 13 de febrer (entrades exhaurides, només queden VIPs), i 14 de febrer del 2010.

M'imagino que el repertori estarà carregat de blues, amb alguna picada d'ull als temes de rock que els van fer famosos durant els anys 60 i 70, des dels seus inicis amb The Yardbirds (per on van passar tots dos, tal com també va fer Jimmy Page), fins a les seves carreres en solitari, passant per les etapes amb Cream o John Mayall's Bluesbreakers (fins el 1966; després Peter Green va ocupar el seu lloc) el cas de Clapton, o bé The Jeff Beck Group o Beck, Bogert & Appice en el cas de Beck.

En resum, un concertàs pels amants de la guitarra rock, tot i que un cop hi afegim les despeses de desplaçament a Londres... Bon profit, Srs. Clapton i Beck. Prefereixo escoltar-los tranquilament a casa, quan realment estaven en els seus millors moments musicals.

Matagalls-Montserrat 2009

2009-09-21T04:46:00.000-07:00

Aquest passat cap de setmana he participat (amb en Toni i en Jomi) en una marxa popular: la Matagalls-Montserrat. Es tracta d'una travessa de 83,4 quilòmetres, que va des del Collformic (al Montseny) fins a la plaça del Monestir de Montserrat. La travessa passa per diversos paratges naturals, una bona part de nit, pràcticament sempre per camins o corriols, i els participants tenen un màxim de 24 hores per acabar-la. En el meu cas, aquest repte va ser assolit amb un temps de 16 hores i 56 minuts (parades tècniques, descansos i avituallaments inclosos). Es tracta d'una marxa molt dura, però la satisfacció d'acabar-la compensa sobradament l'esforç (o sobreesforç) i el cansament posterior. No estic segur si el proper any hi tornaré a participar, però no descarto fer-la de nou en el futur.

Modern Recording Techniques

2009-09-10T06:51:00.000-07:00

Sempre he tingut cert biaix pro-tecnològic en la meva forma de ser i en la manera com veig i entenc el meu entorn. En aquest sentit, m'adono sovint que estic envoltat de tecnologia, andròmines diverses, i llibres relacionats amb tot plegat. Un d'aquests llibres és Modern Recording Techniques (Focal Press, ISBN: 9780240810690) David Miles Huber i Robert E. Runstein.

Aquest llibre, que es pot aconseguir en llengua castellana amb el nom de Técnicas de Grabación Modernas (Ediciones Omega, ISBN: 9788428212977), és un manual molt útil per entendre el procés de gravació de la música. Tot i que alguns capítols poden resultar una mica espessos, en general crec que és un bon llibre, carregat de terminologia tècnica perfectament explicada, i que cobreix amb prou profunditat la majoria d'aspectes que tracta al llarg de gairebé 700 pàgines. Òbviament, els aspectes més relacionats amb les tecnologies digitals poden quedar ràpidament obsolets, però en general no és el cas.

En definitiva, un llibre absolutament recomanable per a tots aquells amants de la música que tinguin el cuc de gravar-se amb un mínim de qualitat.

Magnum P.I.

2009-09-10T06:22:00.000-07:00

Fa uns dies que estic buscant temes nous per versionar-los amb el grup, i que encaixin amb el nostre estil. Tot gratant i rumiant, m'he adonat que entre tota la runa que tenim al nostre cap hi ha diamants per polir. M'explico. Qui més qui menys ha passat tardes avorrides en la seva pre-adolescència, enganxat a una guitarra, a la ràdio o a la TV. I és en aquest últim mitjà de comunicació on hi he trobat un autèntic tresor: les bandes sonores de les sèries que em van entretenir durant tant de temps.

Kamehameha King's Club, Ferrari 308 GTS, Zeus i Apolo, Robin Masters... Personalment em quedo amb Magnum P.I. (recomano visitar aquest link) i la seva excel·lent banda sonora (amb el permís de Benny Hill). Tot i que queda curta per fer-ne una versió, potser es tractaria de fer un medley amb altres bandes sonores com la de Buck Rogers, Angels' Charlie, o la magnífica S.W.A.T. Sigui com sigui, aquesta era la intro de la sèrie.

PD: Finalment, la meva proposta ha estat Here Comes Your Man (Pixies, 1989). Alerta al primer acord de guitarra del tema: un altre cop el mític E7#9.

Outside Woman Blues

2009-08-05T06:51:00.000-07:00

Qui li havia de dir a Billy Joe Reynolds que un dels grups de rock més extraordinari que ha existit mai, Cream, utilitzaria un dels seus únics vuit temes gravats per versionar-lo i incloure'l en un dels seus millors àlbums, Disraeli Gears.

Outside Woman Blues és un blues de 12 compassos atípic, que només utilitza els acords I i V, substituïnt el IV per un riff de 9 notes que identifica perfectament el tema. Els dos acords utilitzats són E7#9 i B7#9, amb les novenes augmentades al més pur estil de finals de la dècada dels 60, i que va popularitzar Jimmi Hendrix amb Purple Haze.

En la meva modesta opinió, fa temps que Eric Clapton ja no és el que va ser en el passat, cosa que en certa manera és normal: les persones es fan grans i, tant si ja han fet la feina com si no, poden dedicar-se a regar les flors del jardí i fer el cafè al bar mentre juguen a la butifarra amb els amics (que cada cop són menys), mentre veuen com es crema la seva última etapa en aquest món. Com que ell no es va morir pel camí com sí ho van fer tantíssims altres músics coetanis seus, el mite cada dia és més difícil de mantenir... però tot això mereix ser comentat en un altre post.

De fet, l'últim treball de Clapton que em va fer trempar va ser From The Craddle. Personalment, em quedo amb la seva etapa amb Cream, tot i que coincideixo amb els que creuen que és el millor bluesman blanc de la història, i ho ha demostrat mantenint-se fidel a aquest estil musical al llarg de la seva carrera. I res millor que una mostra del que pot fer només amb una guitarra acústica, i el seu feeling particular.

Aquestes dues peces exemplifiquen les dues etapes a què faig referència: la de bluesman acústic madur i reposat, i la d'un jove roquer que es va menjar el món. Em trec el barret.

NOTA: Hi ha Fuzz en aquest tema? Jo crec que sí. Ell diu que no.

Analogman Sunface NKT-275

2009-07-31T06:52:00.000-07:00

Musicalment parlant, la dècada dels 60 del segle passat es va caracteritzar com un periode de canvi i va representar la transició cap al que actualment coneixem com a rock. L'origen d'aquest embrió l'hem de situar a la Gran Bretanya, on grups com The Rolling Stones, Cream, Jimi Hendrix, Pink Floyd i uns anys més tard Led Zeppelin, ACDC o Deep Purple van continuar la feina que el que The Beatles havien començat a principis d'aquella dècada: crear un nou estil musical amb arrels plantades en el blues que canviaria i marcaria definitivament la música popular.

Una de les eines amb les que alguns d'aquests grups van basar el seu so va ser un pedal d'efecte (stomp box) anomenat Fuzz. Aquest pedal proporciona un so distorsionat molt característic d'aquella època. Amb un circuit extraordinàriament senzill, els primers Fuzz portaven transistors de germani, molt sensibles als canvis de temperatura, i que més tard van ser substituïts per transistors de silici, molt més estables.

Un dels pedals que no falta a la meva pedalera és el Fuzz que fabrica Mike Piera a Bethel, USA: l'Analogman Sunface NKT-275. Aquesta petita i senzilla capsa d'alumini incorpora un interruptor "true-bypass" i tres controls: un pel volum, un pel nivell de fuzz, i un altre (més petit, anomenat Sundial) per compensar els canvis de temperatura que pateixen els dos transistors NKT-275 de germani que formen part del seu circuit. Aquest mateix pedal es fabrica amb transistors de silici (BC-108). La veritat és que el so dels productes Analogman és tant excel·lent com el tracte personalitzat rebut per part de Mike Piera, que m'ha respost tots els dubtes i qüestions que li vaig plantejar.

La gràcia dels pedals de Fuzz és que, situats al principi de la cadena d'efectes (és a dir, connectats a la guitarra), i amb el control de l'efecte al màxim, permeten que només amb el volum de la guitarra es pugui controlar l'efecte de fuzz.

Artistes que actualment utilitzen aquest pedal d'Analogman són Doyle Bramhall II (NKT-275) o David Gilmour (BC-108). El so d'un pedal de Fuzz el podeu trobar en els següents temes (entre moltíssims d'altres):

"I Can't Get No Satisfaction". The Rolling Stones.

"Time", "Echoes". Pink Floyd.

"Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". The Beatles.

"Strange Brew", "Outside Woman Blues". Cream.

"Purple Haze", "Fire". Jimi Hendrix.

NOTA: Eric Clapton sempre ha mantingut que l'únic efecte que utilitzava en l'època de Cream era un pedal de Wah. Segons ell, el "woman tone" no l'aconseguia amb res més que dos amplificadors Marshall JTM45 (amb tots els controls al màxim), i les pastilles d'una Gibson (SG, Les Paul o ES-335) amb el control de to a zero. Realment, fent això s'aconsegueix un efecte de fuzz, però qui escolti els temes del Disraeli Gears que opini sobre la utilització o no del pedal de fuzz. El mite, és el mite.

Despertar de la hivernació

2009-07-31T06:29:00.000-07:00

Després de tenir l'activitat d'aquest blog parada durant algunes setmanes, amb menys de cinc minuts he obert un missatge d'El Sedàs que em diu que retorna renovat, i un altre d'en Banyasegol que em proposa un nou i interessant blog: Dies de carretera. Sembla que és l'hora de despertar FreeBird. Bon estiu a tothom.

(Vinyeta publicada al diari "El País" del 31/07/2009)

MXR '74 Vintage Phase 90

2009-05-12T13:55:00.000-07:00

Si un so es pot associar ràpidament amb Pink Floyd, aquest és el Phaser. Per explicar aquest efecte de forma senzilla, el Phaser recull una senyal acústica i la separa en dues ones iguals, una de les quals es desplaça (desfasa) de manera que quan es torna a barrejar amb l'ona original, les freqüències desfasades es cancel·len.

Un dels fabricants clàssics d'aquest efecte és MXR (actualment forma part de Dunlop), que recentment ha tret al mercat el MXR '74 Vintage Phase 90, un pedal que respecta de tal manera les característiques de l'original, que tampoc no incorpora ni LED ni possibilitat d'alimentació externa, però que produeix un efecte excel·lent. Aquesta n'és la revisió que en fa ProGuitar Shop.

Guitarra alternativa

2009-04-23T03:19:00.000-07:00

Sempre he vist els japonesos com uns individus bastant friquis. Fins i tot són capaços d'inventar una nova tècnica per tocar la guitarra; això sí, amb percussió inclosa.

Baix casolà

2009-01-16T09:50:00.000-08:00

La imaginació no té límits. Aquí tenim un friqui italià que s'ha fabricat un baix casolà amb un llistó de fusta i una llauna de conserves buida. El més fort de tot plegat és que sona prou bé!