Tal dia com avui de l'any 1948 va néixer Steve Winwood, que als anys 60 va ser membre de Spencer Davis Group, i més endavant de Traffic. El 1969 va formar part de Blind Faith al costat d'Eric Clapton, Ginger Baker i Ric Grech. També un 12 de maig, però del 1942, va néixer Ian Dury, important figura de l'escena punk i de la New Wave de l'anglaterra dels anys 70. Més enrere encara (1928), però també un 12 de maig va néixer el compositor nord-americà Burt Bacharach.
Jo ho vaig fer un dia com avui de l'any 1973: avui faig 35 anys. Aquest mateix any Deep Purple triomfava amb el seu treball Made in Japan. També el 1973, Salvador Allende nomenava com a comandant en cap de l'exèrcit xilè el general Augusto Pinochet (agost), que un mes més tard lideraria el cop d'estat que el va derrocar i assassinar. En el mateix any, l'OPEP feia trontollar el món amb la crisis del petroli, enunciant que no exportaria cru als països que s'havien fet al costat a Israel durant la guerra del Yom Kippur, que l'havia enfrontat amb Síria i Egipte. Desgraciadament, després de 35 anys les coses no han canviat massa, i els conflictes continuen igualment vius, amb els mateixos implicats de sempre.
Què és més correcte, abaixar el cap i no anar mai a contracorrent de l'opinió pública per tal d'aconseguir l'estatus social de "persona modèlica", o bé replicar quan et sents molestat o ofès i acabar essent exclòs d'aquesta societat per ser considerat un individu insociable?
Per què en la societat que ens ha tocat viure els individus egoistes i hipòcrites aconsegueixen vendre amb certa facilitat un perfil de persona ideal, mentre que les persones amb principis i idees pròpies tenen dificultats per assolir la mateixa consideració social?
En qualsevol cas s'acaba posant en dubte el comportament del segon individu, que ha de justificar sistemàticament la seva manera de ser perquè es considera que s'ha allunyat del model estàndard admès pel seu entorn més directe.
Personalment, crec que tota aquesta hipocresia social es pot imputar directament als principis suposadament morals de la religió que domina les societats de les que formem part, tant si compartim aquestes doctrines i creences (imposades històricament per la força de les armes, l'engany, el joc brut, l'assassinat, les guerres, el poder, la riquesa, l'expoliació, el robatori, el suborn, la repressió, ...) com si no ho fem.
Jo formo part del segon grup de persones en ambdues situacions, i realment es fa molt feixuc i molest haver de justificar sempre els meus punts de vista.
Però ja ho diu la dita: "Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el cel".
L'any 1972, Lou Reed publicava el seu segon àlbum, Transformer, un treball produït per David Bowie i Mick Ronson. En ple moviment glam-rock, Lou Reed ja s'havia distanciat de Velvet Underground per començar la seva carrera en solitari. Transformer contenia temes nous que feien referència al moviment underground de la Nova York dels 70: drogues, homosexualitat, androginia, luxúria, vici, putes i macarres. Com demostraria de forma continuada en el futur, Reed ha estat sempre un poeta urbà socialment compromès i crític. Aquest treball n'és una clara mostra.
Lletres a part, tot i que els temes són de Lou Reed, musicalment l'àlbum "popeja". En aquest sentit, la influència d'uns joveníssims Bowie i Ronson és indubtable. No obstant, tan l'un com l'altre són dos músics completíssims, i la qualitat del seu treball de producció també és indiscutible.
Personalment, tot i que la majoria de temes són realment bons, em quedo amb el "Walk on the Wild Side", font de records que ja formen part de la meva joventut.
A principis dels anys 90, a Torroella de Montgrí i voltants es podia sentir molt bona música al Rockefeller's. Recordo que "Walk on the Wild Side" era el tema triat per l'Hugo per tancar la nit. En el moment que sonava la línia de baix característica del tema (interpretada per Herbie Flowers) ja podies afanyar-te per demanar la última cervesa (o un Snakebite and Black), que en el meu cas acostumava a ser "de franc".
El tema també apareix a la pel·lícula Las Edades de Lulú (1990), de Bigas Luna, que es desenvolupa en ambients sòrdids com els que Lou Reed descriu en el Transformer. A falta d'internet i amb 18 anys acabats de fer, en aquella època era una pel·lícula prou verra i morbosa per disfrutar-la en solitari. Qui no recorda Francesca Neri (Lulú) entrant en el món del vici i la perdició, al costat d'actors com Javier Bardem (Jimmy), Fernando Guillén Cuervo (Marcelo), Óscar Ladoire (Pablo) i María Barranco (Ely). Per cert, la BSO de la pel·lícula és de Carlos Segarra, ànima de Los Rebeldes.
Tal dia com avui de l'any 1948 va néixer Steve Winwood, que als anys 60 va ser membre de Spencer Davis Group, i més endavant de Traffic. El 1969 va formar part de Blind Faith al costat d'Eric Clapton, Ginger Baker i Ric Grech. També un 12 de maig, però del 1942, va néixer Ian Dury, important figura de l'escena punk i de la New Wave de l'anglaterra dels anys 70. Més enrere encara (1928), però també un 12 de maig va néixer el compositor nord-americà Burt Bacharach.
